Sobre nosaltres
L’any 1993 es constitueix a València la companyia Cercle de l’Art a l’Escena i s’obre Teatre Cercle com a espai d’exhibició, amb un muntatge realitzat per la pròpia companyia. Les produccions pròpies constitueixen el pilar sobre el qual el teatre s’assenta durant la primera etapa, vinculat també a l’escola de formació Estudi Dramàtic, combinant treballs de text d’autor com Samuel Beckett, Eugène Ionesco, Anton Txékhov, Harold Pinter, Fernando Pessoa, Passolini, Valle-Inclán, Werner Schwab, Angèlica Liddell…amb creació de nous llenguatges i noves dramatúrgies. Seguint aquests principis donem pas a una nova etapa, havent passat per diferents espais ubicats a diferents barris de la ciutat de València i Teatre Cercle es trasllada a l’històric barri de Benimaclet i obre la seva nova seu el mes d’octubre del 2014.
Actualment, Teatro Círculo, que fa 25 anys, és un centre de creació, producció teatral i exhibició de les arts vives contemporànies amb companyia estable, un laboratori, un taller d’entrenament i un espai d’acolliment de residències. Compte amb un equip artístic, amb col·laboradors en diferents àmbits, amb un espai que vol intervenir en l’esfera pública generant obres i coneixement, en diàleg amb els artistes i la societat del nostre temps, i que es resisteix a ser etiquetat amb termes que evoquen lexistència de fronteres. La creació no té límits. Mai no s’havien establert línies d’acció conjunta amb els col·lectius veïnals, fins ara. En aquests moments, Teatro Círculo no es concep sense la comunitat de Benimaclet, barri on es troba la seva seu actual, nucli obert d’estudiants i col·lectius socials, d’acció, creant sinergies culturals per a un teatre que té la vocació de ser plural i permeable. Teatre Cercle treballa a més a més en xarxa lliure, establint pràctiques col·laboratives, desenvolupant projectes amb diverses estructures, establiments i entitats. Des del 2019 és també seu única del Festival Internacional ENDOA (Entre Dos Ribes Atlàntiques).
Teatre Cercle compta fins ara amb 27 produccions pròpies.
Produccions
2020
QUI ENS VA BRESSOLAR?
2019
GASKIN.
2018
FRACTURA.
2017
MIRADES.
2016
A LA DERIVA.
2015
CONFIESO QUE HE PERDIDO EL MIEDO.
2013
EL MATRIMONIO PALAVRAKIS.
2012
LES PRESIDENTS.
2011
PINTER & POLÍTICA.
2010
INCISIONS.
2010
ELS VALENTS DE VALOR.
2009
LA LECCIÓN.
Direcció: Pablo Corral Gómez.
2008
CHEJOV ORAL. LAS TRES HERMANAS.
2008
OSTRES.
2007
LAS TRES HERMANAS.
2006
3PINTER3.
2005
CUARTEADOS.
2005
ISMENA-MÜLLER.
2004
EL AMOR… ¿UNA ILUSIÓ?.
2003
EMPREMTES.
2003
EL CEPO.
2002
UNA TARDE.
2000
LOS DÍAS FELICES.
1999
NIHILIA.
1998
PESSOA-PERSONA.
1997
EL POETA ES UN FINGIDOR.
1996
LOS DÍAS FELICES.
1995
ESCUCHA LA VOZ-RELATOS DESDE UN ACTOR.
1994
m… (EH JOE, NANA, ALIENTO).
Arxiu
QUI ENS VA BRESSOLAR? (2020)
TEATRE DEL POBLE PER AL POBLE. Estrena 17 de desembre del 2020. Direcció de Juana Ardoy i Nef Martínez.
“Los seres humanos vivimos encarnados en cuerpos que son vulnerables, en cuerpos que son finitos, en cuerpos que tienen que ser cuidados a lo largo de toda la vida.” Yayo Herrero.
Davant d’un sistema capitalista i patriarcal que infravalora les cures, ‘Qui ens va bressolar?’ reflexiona sobre la necessitat de visibilitzar i valorar aquesta tasca com a suport fonamental de la vida. Es converteix en una missió fonamental aprendre a tenir cura, a cuidar-se, a cuidar-nos.
GASKIN (2019)
Estrena 7 de desembre del 2019. Text i direcció de Beatriz Fariza.
Clara descobreix als 55 anys durant una mudança el diari que el seu pare Antonio Gassó (GASKIN) va escriure entre 1939 i 1943 mentre estava als camps de concentració nord-africans.
Estant immersa en un dol postergat, ja que el seu pare va morir quan ella tenia 19 anys, apareix Marta, amiga de la infantesa, amb la intenció d’escriure una novel·la sobre la vida de GASKIN.
MIRADES (2017)
Josep Joan Miralles Torlá y Beatriz Fariza. Direcció de Mari Cruz Rodríguez.
En un món rural, la frontera entre la innocència i la maldat és una línia subtil en què qualsevol fet pot fer trencar la fràgil harmonia entre la ingenuïtat d’un home ancorat en la infantesa, la seua mare que vol sense condicions i la malícia de qui es cree poderós només quan fa víctima a qui és diferent. Llavors, la arcàdia idíl·lica dels colors, les olors, la paraula honesta i la convivència esclata.
A LA DERÍVA (2016)
Estrena 10 de juny del 2016. Direcció de Nef Martínez.
Una bassa perduda enmig de la mar. Tres dones elegantment vestides esperen que la tempesta passe. Elles són les representants de les tres burgesies, personatges a la deriva que s’oculten i desconfien de l’herència del món, del passat que arriba des de l’exterior, de l’argument creat i busquen la llibertat a través de la violació de la norma. La tempesta acaba, però porta amb si la manipulació, la deshumanització, la destrucció.
EL MATRIMONIO PALAVRAKIS (2013)
Primera obra escrita per la dramaturga, actriu i directora Angélica Liddell. Dirigida per Beatriz Fariza, movimiento escènico per Pedro Edo i interpretada per Ana Robert i Miguel Ángel Cantero. Estrena 1 de desembre del 2013.
Aquesta obra conta la història, conduïda per la veu en off d’una narradora, de la vida conjugal d’Elsa i Mateo, mates de maltractaments durant la infància i units pel rancor comú cap als seus pares. El matrimoni porta una vida monòtona i insubstancial en un barri on l’única diversió consisteix en insípids concursos de ball, els quals perden sistemàticament, de la mateixa manera que en la resta de les seues empreses vitals.
LAS TRES HERMANAS (2007)
Estrena 27 febrer del 2007. Direcció de Pablo Corral Gómez.
Aquest muntatge s’articula en relació a l’absència en el títol d’un dels personatges que formen la família protagonista del tema de l’obra d’Antón Chéjov. “Las tres hermanas” fa esment a una part de la família dels Prózorov: dels quatre germans, Andrei, l’únic home, queda sense nomenar.
Els Prózorov són quatre germans que viuen des de fa molt en una xicoteta ciutat de Rússia, lluny de Moscou on van nàixer i descansa la seua difunta mare. Al cap d’un any de la mort del seu pare, Andrei, l’únic home, declara el seu desig de matrimoni a Natasha, oriünda i llauradora del lloc. En els anys que transcorren Natasha va apropiant-se de la casa i desplaçant d’ella a les germanes. Mentrestant, els germans passen el temps debatent-se entre la necessitat de treballar per a deixar un món millor a les generacions esdevenidores i el seu desig de tornar a Moscou on trobar les seues esperances d’amor i reconeixement complides.
