Espectacle en residència seleccionat en la VI Convocatòria de Col·laboració amb la Creació Escènica.
De xiquet, en aquells temps en què encara no pagava per descansar, em passava les vesprades en casa dels meus iaios. Tornava del col·legi, berenava un ‘’nutritiu’’ got de llet amb colacao i galetes, acabava els deures (si això), i després tenia dues opcions: acompanyar al meu iaio amb les pel·lis d’indis i vaquers, que el mantenien encadenat en aquella butaca verda envellutada, o jugar al parxís amb la meua iaia. Les pel·lícules eren entretingudes; amb el temps avorrides. En canvi, des de la primera partida, l’ànsia per guanyar-li despertava cada vesprada. Amb 6 anyets em vaig convertir en una màquina de matar fitxes de colors. Desitjava rebentar a la meua iaia al parxís a qualsevol preu. I ella a mi també.
